On l'amor serà rei, on l'amor serà llei, on tu seràs reina

Mentre mires embadalida les revistes del cor, et preguntes on ha anat a parar l'amor vertader, l'amor de les cançons i les històries de cavalleries.
I si l'amor s'ha de regar, i si l'amor s'ha de netejar, i espurgar, i cuidar, és menys amor?
On ha anat a parar el cor net dels homes, on ha anat a parar l'alegria eterna i invulnerable de la infantesa, quan tot era possible...

I ell ha marxat. I no tornarà, i et quedaràs sola, i et quedaràs seca i fibrosa, com els espàrrecs sense bullir. I el món serà gris, què gris, negre, negre, negre com negra és la nit.

I muntada al tren que et porta de retorn a les tenebres, desitjaries... però no. Mai. Això no. No renegaràs d'haver-lo conegut, d'allò que has tingut. Potser és més trist tenir i perdre que no tenir? A curt plaç sí, però pensant llarg, quan les ferides es curen i el món es reconstrueix i torna a tenir sentit... hauràs tingut una cosa molt especial, única.
I no va durar, però és que algunes alguna cosa dura? Vull dir, les coses importants, les més fràgils, les que et fan runrun per dintre, que potser duren per sempre?

No, res, mai, no dura per sempre. I somrius, trista, i te'n adones que un dia ho hauràs superat, per bé o per mal.

[El títol "Ou l'amour sera roi, ou l'amour sera loi, ou tu seras reine" són versos de Ne me quitte pas, una cançó corprenedora del George Brassens]